Sense llar
A la ciutat de Barcelona hi ha 2.933 persones sense llar, 850 d’aquestes dormen al carrer (1); el nombre augmenta de manera constant.
Per entendre’ns: el nombre de persones sense llar és superior a la població de qualsevol dels 266 municipis de menys de 2.000 habitants (d’un total de 947 municipis que hi ha a Catalunya) (2) o, dit d’una altre manera, un nombre equivalent com si tots els habitants de poblacions com Hostalets de Pierola, Cadaqués o Santa Coloma de Queralt haguessin perdut la seva casa i actualment es trobessin al carrer (A).Ninguna d’aquestes persones ha nascut al carrer ni han escollit voluntàriament aquesta situació; totes elles han tingut una llar en algun moment de la seva vida i ara s’han trobat fora de la seva llar. La manca d’oportunitats que ofereix avui dia el capitalisme salvatge i la cobdícia sense mesura dels bancs els ha deixat sense sostre (un dret constitucional!). Podem afirmar que el nombre de persones sense llar està augmentant de manera constant. Segons les últimes notícies, l’ 11,6% dels catalans no poden pagar el rebut de la hipoteca o d’algun tipus de subministre i es troben, per tant, en clara situació d’exclusió social (3).
A Arquitectes Sense Fronteres tenim la formació, la capacitat i les ganes de contribuir en trobar i aplicar aquelles solucions adients per a aquest col·lectiu tan vulnerable i tan important en nombre. Constatem que un alberg, solució actual per a una bona part de les persones sense sostre, mai es una llar com tampoc pot ser una solució raonable per a ells fer-se càrrec d’un habitatge ‘convencional’ de tres habitacions , sala , cuina i bany com els que ofereix la promoció privada i també la pública. Una llar és quelcom més que això. Estem obligats a buscar solucions imaginatives, d’habitacions amb dotacions col·lectives, mini llars, etc. En la línea, per exemple, del que proposa el col·lectiu “Habitar. Grup de recerca de la UPC” (http://habitar.upc.edu/).
Cal preguntar-nos què fan els polítics i l’Administració que governa. D’una banda, cal insistir que existeix un tipus d’habitatge insostenible per a moltes famílies. D’una altra banda, cal qüestionar-nos què implica tenir aquests habitatges desocupats per manca de ‘capacitat d’ocupació’ quan aquells que veritablement els necessiten no poden optar. Al mateix temps, “s’ajuda” als qui no tenen sostre mitjançant el no pagament de les multes que preveuen les ordenances municipals. Les conseqüències d’aquestes ‘mesures’ són les òptimes? Estan resolent veritablement el problema d’aquests ciutadans?
Què podrien fer els nostres representant públics? En primer lloc, prendre part pels ciutadans; buscar solucions eficaces per a aquest i altres col·lectius amb dificultats per accedir o mantenir l’habitatge; reformar urgentment la legislació per tal de permetre nous tipus d’habitatge; actuar sobre l’habitatge desocupat: el propi de promoció pública o el dels bancs, producte dels desnonaments i l’especulació, etc. Això últim SÍ és un problema que cal resoldre i cada dia que passa és, en realitat, un pas enrere.
Jose Maria de Lecea,
Arquitectes sense fronteres.
(1) Diagnòstic 2013.Xarxa d’atenció a les persones sense llar i també EL PAIS 3 juliol 2013
(2)IDESCAT Anuari estadistic de Catalunya
(3) EL PAIS, 4 febrer 2014 en el seu suplement Cataluña; article de Pere Rios citant l’Informe Social 2013 de la Fundación Rafel Campalans
