“Trenquem les barreres” no va ser només el lema de la tercera edició de la Setmana de l’Accessibilitat, sinó que, més aviat, es va convertir en un manifest d’intencions que va superar el simbolisme per convidar a l’acció. Des dels seus inicis, aquest esdeveniment ha subratllat la importància de construir entorns accessibles —sigui quina sigui la seva naturalesa: físics, digitals, educatius o institucionals—. Tanmateix, amb el temps, s’ha fet evident que parlar únicament d’espais és quedar-se a la superfície del problema, perquè la veritable transformació comença quan qüestionem les barreres internes que tots portem dins. Aquestes barreres, sovint invisibles, són les que perpetuen l’exclusió conservant una mirada normativa que ignora la diversitat humana.
En aquest context, la jornada organitzada en col·laboració amb el COAC el passat 2 de desembre va aprofundir en una idea clau: el disseny d’espais, serveis i productes sol partir d’un estàndard imaginari que exclou, sense voler, aquells que no s’hi ajusten. Verònica Martín ho va deixar clar en assenyalar que, si prioritzem les necessitats de qui es troba als extrems de la corba poblacional —persones amb discapacitat, neurodivergents, infància o gent gran—, el resultat no només beneficia aquests col·lectius, sinó que crea solucions universals. Això planteja una pregunta inevitable: per què seguim dissenyant per a una suposada “majoria” quan la diversitat és la realitat? La resposta, com es va veure als debats, passa per canviar l’enfocament des de l’arrel.
No obstant això, persisteix un mite arrelat: la idea que l’accessibilitat és un procés complex, costós i dirigit a minories. Enrique Rovira-Beleta, durant el seminari intersectorial “Aliances per a una Societat Accessible”, organitzat amb Sistema Thead, va desmuntar aquesta creença en defensar l’“accessibilitat imperceptible”, aquella que s’integra de manera natural en el disseny sense necessitat de senyalar diferències. Segons la seva visió, la millor accessibilitat és la que no es nota, perquè està pensada per incloure totes les persones des del principi, sense necessitat d’adaptacions posteriors. Aquest enfocament, a més d’ésser més eficient, normalitza la diversitat com a quelcom inherent a la societat.
Un canvi de perspectiva: de l’acadèmic al comunitari
Aquesta tercera edició, però, va donar un pas més enllà en ampliar el seu abast més enllà del públic adult i universitari, que havia estat el protagonista en edicions anteriors. En aquesta ocasió, les activitats de sensibilització a biblioteques com la del Fort Pienc i Agustí Centelles van buscar sembrar en la infància la llavor de l’empatia i la inclusió. I és que l’accessibilitat no és només una qüestió tècnica o legal, sinó un valor que es construeix des de l’educació. Formar futurs professionals —urbanistes, arquitectes o dissenyadors— és fonamental, però igual d’important és que els nens i nenes d’avui interioritzin que la diversitat és la norma, no l’excepció. Només així l’accessibilitat deixarà de ser un “extra” per convertir-se en un dret col·lectiu que beneficia a totes les persones.
L’esdeveniment, desenvolupat en un territori privilegiat com Barcelona, serveix de mirall dels avenços i reptes pendents. Tot i que la ciutat encara no és 100% accessible, la seva experiència pot inspirar altres municipis de l’Àrea Metropolitana. Aquí sorgeix una reflexió inevitable: si fenòmens com la gentrificació o l’especulació immobiliària s’expandeixen com una taca d’oli, per què no replicar també les bones pràctiques de la Ciutat Comtal en accessibilitat? La resposta, sens dubte, requereix voluntat política, però també espais de diàleg permanent entre institucions, entitats i ciutadania.
En concloure aquesta edició, els participants van coincidir en la necessitat de consolidar la Setmana de l’Accessibilitat com un espai viu, capaç d’articular una reflexió col·lectiva que traspassi el puntual. ASFE, per la seva banda, reivindica que la ciutat adopti aquesta iniciativa com a pròpia, integrant-la en la seva agenda pública i servent de catalitzador per a altres entitats. Les xifres d’aquesta edició —més de 100 participants, 2 mapatons en districtes com l’Eixample i Nou Barris, i 400 barreres urbanes identificades— no són més que l’inici d’un procés que ha de continuar. L’èxit real, al capdavall, no es mesurarà per les dades, sinó per com aquestes accions transformen, poc a poc, la realitat de qui encara troba obstacles en el seu dia a dia.
En definitiva, l’accessibilitat no és una destinació, sinó un camí que es recorre entre tots i totes. Aquesta tercera edició ha demostrat que, quan es trenquen les barreres mentals, les físiques cauen pel seu propi pes. El repte ara és que aquest diàleg no s’esgoti en una setmana, sinó que es converteixi en un compromís permanent de la ciutat amb els seus habitants. Només així podrem assegurar que l’accessibilitat deixi de ser un tema d’”especialistes” per convertir-se en una prioritat ciutadana que ens inclogui a totes les persones, sense excepció.
